|
|
Un cert discurs ens ha acostumat a presentar l’esquerra com a
presonera de la ideologia, enfront d’una dreta més pragmàtica, més
atenta a la veritable realitat econòmica, més coneixedora del que cal
fer. Aquesta presumpció ja va ser desmentida fa molts anys per lord
Keynes, que va escriure, amb la seva brillant capacitat per a la
sentència, que «les idees dels economistes i dels filòsofs polítics,
tant si l’encerten com si s’equivoquen, són més poderoses del que se
sol entendre habitualment. De fet, el món està governat per poc més.
Els homes pràctics, que es pensen que estan exempts de qualsevol
influència intel•lectual, són normalment esclaus d’un economista difunt».
La recessió que estem vivint ac-tualment (i que sembla que l’Europa
avançada, no pas la perifèrica, està començant a deixar enrere, i els
Estats Units també, tot i la fragilitat que té la recuperació en
aquest últim país a causa del seu deute descomunal) hauria de servir
per desmentir definitvament la idea que la dreta econòmica no té
ideologia i que es limita a procurar que els mercats regeixin la vida
econòmica i social: la crisi present té unes arrels ideològiques molt
clares, uns orígens que cal recordar en uns moments en què, tant a
Europa com als Estats Units, s’acusa «la gent» d’haver creat la crisi
a causa del seu sobreendeutament.
La «revolució conservadora» empresa als anys 1980 a les dues bandes de
l’Atlàntic per Reagan i Thatcher volia alliberar el món del
keynesianisme i del pes «excesiu» de l’estat del benestar, però el que
en realitat va fer va ser emprendre una desregulació del sector
financer, i una política fiscal que afavoria clarament els més rics,
una minoria ínfima. Una opció política i ideològica propiciava que,
d’aleshores en endavant, la política perdés la seva hegemonia i que el
món occidental passés a ser regit per l’economia.
El resultat de tot plegat el resumia, en un comentari recent (La
Vanguardia, 170511), el filòsof Josep M. Ruiz Simon, que recordava
un llibre del crític cultural nord-americà Christopher Lasch, The
Revolt of the Elites and the Betrayal of Democracy [«La rebel•lió de
les elits i la traïció de la democràcia», publicat el 1994] sobre el
«malestar democràtic» americà. Lasch manllevava el títol del seu
assaig del llibre d’Ortega y Gasset, La rebelión de las masas (1930),
però en capgirava l’argument: a diferència del perill que, per a les
democràcies liberals, suposava la «irrupció de les masses» en la
política als anys trenta, amb l’ascens dels totalitarismes, ara el que
amenaçava el sistema democràtic nord-americà (i per extensió
occidental) era la «rebel•lió de les elits», d’unes classes
professionals i empresarials que vivien fora de la «vida ordinària» i
feien de la promoció professional i de la llibertat de fer diners
«l’objectiu primordial de la política social».
Així, va començar una política de desregulació del sector financer,
desmuntant, als Estats Units, totes les precaucions que els
resposables polítics havien adoptat després de la crisi del 1929, quan
s’havia prohibit als bancs d’inversió que juguessin amb els estalvis
dels seus impositors. El resultat és que el món occidental ha viscut
més crisis econòmiques que mai en els darrers trenta anys, a
diferència del que havia passat durant els «trenta gloriosos» (que és
com els francesos anomenen les tres dècades de creixement entre 1945 i
la crisi del petroli de 1973).
En l’últim decenni, els perversos mecanismes d’aquesta desregulació,
resultat d’una «enginyeria financera» que és descrita amb precisió a
la pel•lícula Inside job, han portat a una crisi com l’actual, de la
qual, com també mostra la pel•lícula, els seus responsables n’han
sortit absolutament immunes, fent evident que vivim en un sistema que
privatitza els guanys i socialitza les pèrdues, sense que en aparença
els sistemes polítics democràtics tinguin o bé la voluntat o bé
senzillament els instruments per fer front a aquesta obscena
injustícia. En aquest sentit, no hauria de passar per alt
l’advertiment fet fa uns dies a Madrid pel president del Banc Central
Europeu (BCE), Jean-Claude Trichet, en el sentit que les nostres
democràcies no aguantarien un segon rescat massiu de la banca.
En una trobada sobre el sistema financer espanyol, Trichet ha afirmat
que és «obligatori» seguir aprovant mesures per regular el sistema
financer, per tal d’assegurar el creixement de les economies europees
i perquè «les democràcies no estarien preparades per afrontar una
segona crisi», ja que «els ciutadans no permetrien, per segona vegada,
que els governs destinessin un 27% del PIB per evitar un nou col•lapse
del sistema financer». Per això, el president del BCE ha dit que és
«clau» seguir reformant el sistema, també des de la iniciativa
privada, «amb determinació inflexible».
La «revolució conservadora» no responia a cap demanda social concreta
(més enllà del pes de les elits econòmiques a l’hora de determinar el
resultat de les eleccions als EUA, on els candidats necessiten
quantitats ingents de diners per presentar-se a uns comicis on els
pobres voten molt menys que la població benestant), ni anava
evidentment en el sentit d’afavorir la majoria: ha creat un món més
desigual, més injust, on les diferències entre rics i pobres són més
grans. L’exaltació de l’enriquiment a la qual hem assistit no té en
compte que el desenvolupament d’un país no es basa només en el
creixement econòmic, en la creació de riquesa, sinó en com aquesta es
distribueix i corregeix les desigualtats, i contribueix a fer
societats més justes i, finalment, més felices. La persecució de la
felicitat, un objectiu establert a la Constitució nord-americana,
passa doncs per tornar a posar l’economia al servei de la societat, i
no la societat al servei de l’economia.
|
EDITA
> © copyright APPEC (Associació de Publicacions Periòdiques en Català) Rambla Catalunya, 10-4t 08007 BARCELONA > NIF: G-583 666 75 Tel.: 93 412 76 28 Fax: 93 412 14 36
