En aquest moment la societat actual està marcada per dos elements
teòricament inseparables: la crisi econòmica i la desesperança. La
primera fa el seu curs destructor deixant la ruïna al seu pas:
aturats, negocis tancats, famílies desnonades, empreses en concurs de
creditors... Mentre l’altra, com a conseqüència de la primera, es
propaga com la pesta, fins i tot, entre aquells que no són les
principals víctimes de la crisi. “I què passa si això va a pitjor? Més val ser conservadors, prudents i
estalviadors”, diuen aquests. Sense cap dubte, som una societat
desesperançada. Però com ja apuntava Aristòtil tres cents anys abans
de Crist “l’esperança és el somni de l’home despert”. Un home que no
creu en el dia de demà, en què el futur serà millor, en què les coses
poden canviar, en què els seus somnis es poden fer realitat... no
lluita, no treballa, es resigna i es deixa vèncer. I una societat així
està perduda. Per aquells més negatius, una advertència: l’esperança
no és creure en utopies, en realitats tan irreals que puguin esdevenir
absurdes. L’esperança no és cosa de bojos que viuen instal•lats en la
irrealitat o de persones ingènues. L’esperança ens permet pensar en
futur mentre netegem l’horitzó de falsos paranys, és adir, mentre
construïm el present. Per tant, l’esperança també es relaciona amb el
valor de l’esforç, la perseverança, la valentia, la llibertat... Com
apunta Francesc Torralba “en la matriu de l’home esperançat hi ha el
germen de la rebel•lió i de la disconformitat”. Aquesta vegada per
parlar de l’esperança la revista Valors compta amb la col•laboració
del teòleg Josep Maria Rovira Belloso ; la germana teresiana, Victòria
Molins; l’orientadora familiar, Victòria Cardona; l’historiador Jaume
Botey i el periodista Bernat Dedéu.
|