| Editorial Revista L'Espurna, núm 8 |
En la introducció de l’Informe Final de la Comissió sobre Determinants
Socials de Salut de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) es pot
llegir: “La justícia social és una qüestió de vida i de mort. Afecta
la manera que les persones viuen, la probabilitat que se’n deriva
d’emmalaltir, i el risc de mort prematura.(...) Una nena que avui
neixi pot esperar viure més de 80 anys si ho fa en certs països – però
menys de 45 si neix en altres. (...) Diferències d’aquesta magnitud,
entre països i dins els mateixos països, senzillament mai haurien
d’existir. Aquestes desigualtats en salut, desigualtats evitables en
salut, sorgeixen de les circumstàncies en que les persones creixen,
viuen, treballen i es fan grans, i dels sistemes que s’han creat per a
fer front a les malalties. Les condicions en les que les persones
viuen i moren les formen, al mateix temps, forces econòmiques, socials
i polítiques. Les polítiques socials i econòmiques tenen un impacte
determinant en si una criatura pot créixer i desenvolupar-se al màxim
del seu potencial i viure una vida esplendorosa, o si la seva vida es
veurà estroncada. I cada vegada és més semblant la naturalesa dels
problemes de salut que els països rics i pobres han de resoldre. El
desenvolupament d’una societat, rica o pobre, pot avaluar-se per la
qualitat de la salut de la seva població, quanta salut es distribueix
de manera equitativa per tot l’espectre social, i el grau de protecció
que reben les persones amb menys avantatges a conseqüència de la seva
mala salut.”
De fet, reproduint les paraules que clouen l’Informe de la Comissió
sobre Determinants Socials de Salut, reduir les desigualtats en salut
és un imperatiu ètic perquè, ens diuen, la injustícia social mata a
les persones a gran escala. Front aquest honest i seriós Informe ens
trobem, però, tota una munió d’anàlisis, prospeccions i estudis
mercenaris que defensen la conversió dels serveis públics de salut en
autèntics sectors productius no generadors de benestar sinó de
plusvàlua. Contribueixen a la transformació de la salut en una
mercaderia més, segrestant i deformant la informació, impedint que es
pugui formar opinió pública, i interferint en la participació activa
que es mobilitza per defensar el model públic. Així, s’amaguen
decisions polítiques conscients a favor dels poderosos del sector
sanitari privat i de la indústria farmacèutica i hospitalària sota la
tapadora de “millores tècniques de
gestió”, “modernització”, o “necessitats de financiació”, quan
precisament en altres moments de crisi –i per l’acció de la lluita de
classe-- s’havia aconseguit convertir el dret a l’atenció sanitària
de totes les persones en un dret de ciutadania. Aquest dret econòmic i
social s’havia anat estenent i ampliant fins l’inici de l’ofensiva
neoliberal dels anys 70. I d’aleshores ençà es pretén anorrear sota
pretexta de “millors” i “eficients” polítiques neoliberals... o per
l’actual crisi econòmica.
Per això ara és un moment important per al futur de la sanitat i la
salut a Catalunya. El capitalisme agònic està rebent cures intensives
dels que podrien fàcilment desemmascarar-lo com un sistema
d’injustícia i de mort. Davant les incerteses, la manca de confiança
o la traïdoria dels que podrien assegurar el naixement d’un sistema
econòmic més just i equitatiu a casa nostra, el caduc model econòmic
es revifa amb els fons públics (de tots) i imposa un model
privatitzador que fa sang de les persones més febles. La seva crisi la
carreguen, com sempre, sobre les persones més dèbils i els serveis
públics d’ensenyament i salut, augmentant així les diferències
econòmiques i socials, i amb un indubtable biaix de gènere.
D’aquí l’oportunitat d’aquest número de l’ESPURNA que té com a tema
central SALUT EN TEMPS DE CRISI. Ve a donar-nos més arguments per
preservar el sector de la salut en mans públiques, i a carregar-nos de
raons per dir que ja n’hi ha prou. Que la salut no és un negoci:
és una manera de viure personal i col•lectiva autònoma, plena,
solidaria i harmònica amb la societat i l'entorn. I un dret de
ciutadania. I la salut és també participació... i és sempre pública.
Per això calen reflexions com les que fan en Joan Benach, la Lucía
Artazcoz, en Toni Barbarà i altres autors i autores que publiquen en
aquesta revista: per ajudar-nos a entendre que la justícia social i
l’equitat són bones per a la salut, i que una societat que no tracta
bé a les seves persones malaltes, que els hi escatima medicaments,
retalla investigació i privativa serveis, tampoc tracta bé, també
escatima i també retalla i privatitza els drets de ciutadania i la
democràcia. Per ajudar-nos a construir una societat més igualitària
sense barreres divisòries entre salut, eeconomia i política.
|
Més informació
|
|
|
EDITA
> © copyright APPEC (Associació de Publicacions Periòdiques en Català) Rambla Catalunya, 10-4t 08007 BARCELONA > NIF: G-583 666 75 Tel.: 93 412 76 28 Fax: 93 412 14 36
